La nostra Escola pateix

Aquest curs ha començat sí, i a Mollet ho han fet més de 8.000 alumnes, alguns per primer cop, d’altres ja veterans. Les escoles bressol, de primària, els instituts, la d’educació especial, han obert de nou les portes per acollir un curs que no serà com els altres.
Aquesta tardor ja ho dèiem, que seria calenta, també en l’àmbit educatiu, per dues circumstàncies: l’aplicació de la nova llei d’educació, la LOMCE o altrament dita “Llei Wert”, i les polítiques d’escanyament de la Generalitat.
“Què, com aneu a la vostra escola?” les respostes són un seguit de denúncies a la falta de recursos humans, de mitjans tècnics, i a les retallades que han deixat centres desproveïts de serveis.

No agrada sentir-ho, però el curs ha començat #SenseNormalitat, i si no que li diguin a les escoles que els han reduït personal imprescindible, o que ho diguin als i les mestres substituts, que els hi regategen la jornada per pagar només hores de classe, però no de preparació; i als equips docents que no compten amb tota la plantilla a inici de curs; i ja veurem quan de nou toqui fer invents per reduir la despesa en energia, llum, ...quines condicions són aquestes?
Em pregunto cap on volen que vagi l’escola i l’educació dels nostres fills i filles, si ens menyspreen la pública, la llengua, l’ofici, els infants? Em pregunto què comparen quan ho fan amb països d’Europa. Comparen dedicació de pressupost en educació? EL PIB català destinat a Educació és del 3,6%, davant del 5,2% en el conjunt de països de la UE.

La LOMCE té un contingut antidemocràtic, d’atac a la immersió lingüística, contrari a la laïcitat, contra la cohesió social, de recentralització de decisions per part de l’Estat, però a això cal afegir-hi les retallades educatives del govern de CIU, des dels darrers quatre anys, amb la voluntat d’afeblir l’educació pública: eliminació del finançament a escoles bressol municipal i a escoles de música, retard en el pagament de beques menjador, desaparició de la partida de programes de cohesió social, desaparició del finançament d’activitats de les AMPA empitjorament de les condicions laborals del professorat, manteniment del concert a escoles que segreguen per sexe; reducció del pressupost d’educació un 22%!

L’afectació de tot plegat és palpable, no és un curs com un altre. La pública, la de qualitat, la catalana, la nostra escola pateix. I gràcies a la implicació, vocació i predisposició d’aquests equips docents, no pateix més.
Fem que la marea groga acabi amb aquest patiment, que sigui l’altaveu que denuncia mancances i que encara reptes, per continuar tenint, malgrat tot, una escola de qualitat.

"Superwomans" i una mica més

La celebració d’un dia de la dona fa pensar de quina manera estan les coses, que cal posar data al calendari per alçar la veu i donar un toc d’alerta. Una data perquè qui encara no ho sàpiga, tingui l’ocasió de saber que la igualtat entre homes i dones encara no és plena. Que si no ho era fa temps, ara menys, perquè la crisi es ceba amb tot, i amb les dones de manera més intensa: més atur femení, més dones en risc de pobresa, més desigualtat laboral…

Per aquell qui encara no ho cregui, la conciliació de la vida laboral i la vida familiar és una ficció que ens volen vendre, perquè no és real, i la jugada està muntada encara des d’un punt de vista masculí, i des d’un plantejament d’haver de decidir: ser mare, tenir família i cuidar-te’n i dedicar-hi temps, o ser emprenedora, tenir carrera professional, fer-te camí en la investigació…
Ei, i dones valentes i perseverants ho van aconseguint, a base d’esforç i amb súper poders ho anem aconseguint, sent una mica superwomans, que en dic jo, perquè ens entenguem, i perquè ho veig cada dia, dones de totes les procedències i totes les edats, que lluiten cada dia, amb les petites coses i amb les grans.

Però ara sembla que no en tenim prou amb això, que ara tenim noves batalles per lidiar: la que mai hem abandonat, per ser iguals en oportunitats i possibilitats, i les que ens duen a plantar cara a nous obstacles que vénen de lleis retrògrades, com la llei de l’avortament que treu el dret a decidir sobre el nostre propi cos, o les lleis carregades de desigualtat de gènere com la de reforma dels governs locals, que incidirà en major mesura sobre les dones, ja que ocupen els llocs de treball en risc i són les usuàries de les polítiques que es veuen més afectades per la reforma (promoció de la dona, serveis socials, violència de gènere...)

Molts poemes de la Gioconda Belli parlen d’aquesta dona revolucionària que aquí i allí ha de ser-hi sempre, i en un d’ells diu que qui l’estimi li ha de donar “...aire, espacio, alimento para crecer y ser mejor, como una Revolución que hace de cada día el comienzo de una nueva victoria.”

Fem la revolució cada dia, per assolir la igualtat, i així aconseguir un món millor.

Ajuntaments com formigues i com gegants

Avui més que mai, ens calen ajuntaments que com a formigues, facin una gran feina durant el bon temps: la recollida d’aliments i la construcció d’un bon sostre, per poder afrontar amb tranquil·litat l’arribada del mal temps. Així han de fer els gestors i polítics municipals: en èpoques bones, mesurar i gestionar bé els recursos econòmics, materials i humans, perquè quan arribin temps crus, com avui, temps d’enfonsament econòmic, es pugui sostenir l’estructura, els serveis i el model ideat, i el passat (una mala gestió) no sigui una rèmora contra la que batallar també.

Aquests insectes carreguen coses de grans dimensions i pes, els costa, però no per petites no poden. Els ajuntaments igual, és l’administració més petita, però la que ha de fer front al més gran: al dia a dia de les persones, a garantir els mínims, a conèixer les necessitats,  problemàtiques i aspiracions, a oferir solucions, a treballar perquè les diferències econòmiques o socials no separin a les persones.

A la mateixa vegada han de ser gegants. Dels bons, dels que salven vides i rescaten persones, dels que lluiten contra els dolents. Dit d’altra manera, ajuntaments que plantin cara a bancs, a interessos privats, al fer negoci per uns pocs amb el que és de tots, als privilegis; que posin als homes i dones per davant, que s’enfrontin a lleis injustes, i que si cal desobeeixin les normes. En definitiva, que es posin del bàndol de les persones.

I no fer-ho en solitari, sinó col·laborant: amb tots els actors que participen – cadascú a la seva manera -en la recerca de solucions, en la proposta, en la diagnosi dels problemes. Això és, sumant forces amb entitats, associacions, empreses, persones amb iniciativa, organitzacions de tot tipus; perquè no tot passa per la institució, i així ha de seguir sent.

I seguint amb la llista, ens calen ajuntaments els quals els seus governants no es girin al que està passant al carrer: l’aspiració democràtica a poder decidir, les mobilitzacions per protestar contra injustícies, l’organització per a construir una altra manera de viure, la nova era de la participació i la transparència. Els temps ja fa temps que han canviat i ho seguiran fent, constantment, no els hem de perdre la pista!

Són temps de necessitat, d’unir esforços i voluntats, i d’esdevenir gegants i formigues.