diumenge, 8 d’abril del 2018

Lluita global

Fa dies que intento trobar l'estona per asseure'm al davant de l'ordinador i escriure. Pensar, ordenar i escriure. O escriure mentre penso i ordeno pensaments... el que sigui. I un dels motius pel que no he aconseguit posar-m'hi (a part de la feinada i hores que representa criar dues bestioles humanes, una de 2 i una de 5), és perquè en certa manera m'autocensuro. Sí, osti, quin greu... Parlem de drets, de llibertat d'expressió i llavors vaig jo i decideixo que val més no xerrar gaire, no expressar el que em va passant amb la situació política que vivim.
En part em fa una certa mandra, i en part és complicat de collons, posar per escrit tots els matisos, detalls i apartats (ja aviso que no ho pretenc pas fer avui, tampoc)
Resulta que sóc militant d'ICV, des de fa 10 anys, i formo part del conglomerat que representen els anomenats "comuns”. Una espècie potser en perill d’extinció, i molt segurament que alguns voldrien que ens extingíssim. Sap greu quan ho sents i ho llegeixes, eh? Pues eso, els comuns! per una part de la població catalana som, com diu la meva filla gran "ascopeste", i per una altra part, doncs... una mica lo mateix. Terrible error, diuen, la nostraa equidistància al voltant de la independència, i que ens hem de definir tant sí com no. I terrible error no estar en la defensa contra l’atac a les llibertats a Catalunya. I allò de l’estàs amb mi o estàs contra mi. I no és així.

Cada nit repasso twitter, i navegant d’un tuitaire a un altre, navego per missatges que en les darreres setmanes (mesos, de fet), estan d’un roig encès, d’un terrible to irrespectuós, i d’una preocupant intolerància. Contra tots i tothom, però clar, n’hi ha que s’emporten la palma.
Mai he estat partidària del pensar idèntic al “bloc” al que pertanys, he deixat la porta oberta als matisos, a la reflexió. Sempre he detestat el borreguisme, i ara n’hi ha en dosis massa grans a ambdues bandes. Sectors independentistes pro-DUI, incapaços de fer cap autocrítica de com s’ha fet, o de preguntar-se què hi haurà més enllà i massa acostumats i envalentonats a titllar de feixista qui no pensi com ells; i evidentment, a la banda defensora del 155, una bena als ulls, tupida i gruixuda que no els permet reconèixer les terribles accions de l’1-oct, que fan de jutges des del sofà de casa, que celebren la desproporcionada presó preventiva, que no pensen per ells mateixos, i senzillament aplaudeixen tot allò que representi un matxaque a l’adversari.

Llegia l’altre dia que quina cosa tan terrible havia fet en Joan Tardà, d’ERC, que havia saludat l’Arrimadas!... Inclús, li havia fet dos petons!! Li van caure unes hòsties internàutiques com a pans. Crítiques amargues i fora de to, ei, i de la seva pròpia gent. En un exercici d’empatia puc entendre-ho, perquè tot el que representa Ciudadanos és terrible i cal combatre-ho però.. aquest és el nivell? En sèrio? I d’aquestes, unes quantes en podria dir.
Matxacar el rival. Partir-nos en dos, o en tres... trencar-nos en bocins, tants com opinions. Perquè les opinions fan mal i van esmicolant-nos com a poble, de tant com s’han allunyat i s’han fet irreconciliables.
El contrari. L’enemic. Perquè això ha començat i sobretot ha continuat, d’això. D’anar contra l’altre. D’Espanya ens roba, i de Catalunya rompe España. De posar-nos banyes i cua a uns i altres. I d’arribar a ... a on?
NO, no equiparo el que va fer el govern català amb la deriva repressora del govern espanyol. (qui així ho pensi és que no ha entès res, o jo no m’he explicat bé).
El que vull destacar és
1. Parlo d’estats, de governs, i no de persones! No posaré en el mateix sac a totes les persones, i m’irrita quan la gent ho fa. Jo li’n dic ignorància.
I 2. La repressió. L’arbitrarietat. La impunitat. No és exclusiva contra Catalunya. El govern espanyol és governat per la dreta. Sí, allò de dreta i esquerra jo encara ho considero vàlid, sóc una clàssica, mira tu..!
La batalla ha estat, és i sempre seguirà sent la mateixa: la de la lluita de classes. Que no ho veiem o què?
La classe poderosa i opressora, representada per la dreta, que vol mantenir l’status quo CONTRA la classe treballadora, oprimida, i que s’ha de currar i guanyar els seus drets i mantenir-los. I que la representa l'esquerra.
I per què dic tot això? Perquè sento que aquesta lluita s’està debilitant, es va esvaïnt, i no ens ho podem permetre. Ni resignar-nos, ni perdre.
I és que estic convençuda que és la clau per un futur millor, per un món més just.
Però la lluita és global. No la fem petita, no hi posem parets.

Mireu, que sí, que m’he deixat 1000 coses, i no m’ha sortit lligadet, però ... necessitava vomitar-ho una mica així...
Bona nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada